El passat dimarts 14 d’abril de 2015, un grup reduït d’alumnes de 4t d’ESO, acompanyats per la Loly Romo i el professor de filosofia de l’Institut, va assistir a la conferència que va realitzar la filòsofa i poetessa d’origen belga però resident alternativament a Màlaga i Barcelona des dels 12 anys, Chantal Maillard, que tenia com a títol ‘Què és real?’ a l’auditori de La Pedrera, dins del cicle de conferències ‘Les idees i el món’ que organitzen conjuntament el CCCB i La Pedrera.
L’experiència va ser molt positiva ja que la Chantal Maillard va fer tota una reflexió sobre el paper de la violència i el plaer a la societat humana de tots els temps, per poder qüestionar-se en darrer terme què era el que determinava el que acceptem com a real. Un cop acabada la conferència, l’alumnat assistent podia (i, de fet, aquest era el desig de la ponent) fer preguntes entorn tot el conjunt de reflexions que ens va aportar. Els nostres alumnes van participar, i de forma molt brillant, trencant la por i els prejudicis de la timidesa precisament per ‘neguit del que puguin pensar els altres’. Qüestionar-nos si som espectadors o si som actors de la nostra pròpia realitat, qüestionar-nos la diferència entre ser i aparentar, qüestionar-nos si volem ser titelles d’aquells que mouen els fils de la normalitat o si volem ser (pensar) més enllà de les convencions socials…, van ser part de les qüestions que es plantejava la filòsofa Chantal Maillard.
Com la conferència va ser tota una descoberta, ens va permetre, en el camí de retorn a l’institut, discutir, dialogar, intercanviar idees, conversar…, de totes les aportacions rebudes. És per això que, de forma sintètica, volem compartir amb vosaltres reflexions que es van plantejar durant la conferència (esplèndida, dit per altra banda) d’una dona amb un tarannà, amb un mirada i amb uns silencis que demostraven la tragèdia que significa estar vius. Esperem que sigui del vostre agrat:
‘El poder d’atracció que tenen les imatges s’ha imposat a la nostra realitat fins al punt que ens semblen més reals que la nostra pròpia vida. El moviment atreu i el repòs avorreix. I quant més ràpid, més viu! I si això ho sembla ser, així, deu voler que deu ser cert. Per a nosaltres, la nostra existència no es veu com una pel·lícula amb un sentit ​perquè no veiem ni el principi ni el final​, sinó tan sols el moment en què estem. Cal distanciar-nos de la nostra vida per poder observar-nos. És possible​ fer aquest acte de percepció​? ​Potser només és possible des del percebre com de tràgica és l’existència. ​La captació d’allò que és tràgic ens origina plaer (de la mateixa manera que ens agrada veure una pel·lícula de por o una altra on plorarem), i no és només perquè pensem que sigui fictici, ja que a la gent ens agrada la violència com a real. Aquí podem establir una identitat entre els termes grec i llatí: ​SIMPATIA (grec) ​i COMPASSIÓ (llatí). Dubtem que ​ens agradi la violència per simpatia o compassió. Segurament ens agrada la violència perquè la cap​tació de la violència ​com a tal, produeix plaer en tant que subjecte estètic d’un espectacle, i no només com a subjecte ordinari. Això és el que fa que gaudim de la violència. Per tant, les emocions que captem estan en sintonia amb les emocions que ens produeixen. Per això la tragèdia, el drama… ens provoca plaer en tant que sintonitza amb nosaltres com a element transmissor de plaer. La relació entre ficció i realitat provoca una tensió (un espai tensional) que és símptoma de provocació de plaer. I quanta més tensió, quanta més distància…, més plaer. Quant menys espai tensional, menys plaer intel·lectual que és el que es desenvolupa amb la imaginació, que és de tots els plaers el més plaenter.
El que percebem, si té un consens global, l’anomenem MÓN. Però no hi ha cap garantia que el món que percebem sigui real, com la d’aquell nen/a que vol apartar-se de la seva ombra pensant-se que és quelcom aliè a ell/a.
​ ​
És per això que cal sospitar de tot, cal dubtar de tot, cal no confiar ni suposar res de forma absoluta. Si no ho fem no tenim possibilitat de sorprendre’ns, i ens construirem com a animals mansuets, dòcils. Per tant no ​ens sorprendrem, serem NORMALS (que és el que els altres volen que siguem perquè els fa por que siguem com som, diferents!). Els eduquem perquè siguem trivials, simples, NORMALS, d’ACORD amb els interessos del grup. El riure social exlou al que és diferent, exclou al que no és com s’ha programat des de la societat. I si continua essent diferent se’l REforma, se’l REprograma, se’l REeduca, se’l REseteja. Cal atrevir-se a la soledat, perquè és preferible la soledat que seguir els fils de la gent que ens vol com a mansuets, com a dòcils animals de companyia que només hem de seguir els costums que hem acceptat com a REAL, com a VERITAT, com a MÓN. No hi ha veritat. L’actitud de sospita és l’única que ens garanteix pensar, i no ser animals dòcils. ​’.
Gràcies Chantal Maillard per reivindicar el paper del pensar, per exposar el nihilisme, per viure en la tragèdia de l’existència i per la teva conferència!​ Ha estat un plaer!
